19:59
Symbad
Us deixe els dos discursos que he preparat per al meu comiat del Ferrer, el primer, per al Nucli. I l'altre és el que vaig llegir en la festa de final de Batxillerat:
El divendres
passat vaig preparar – pràcticament improvisar – un discurs per al meu comiat en
el centre que tants anys m’he estimat, estava dedicat per als companys de curs
i professors, i és per això que no em pareix correcte usar el mateix discurs
per a vosaltres, companys del Nucli. Amb vosaltres és amb els qui més he estat
els darrers dos anys, passant moments magnífics com preparant la diada, i la
tancada, fent escuts i llapisseres a un ritme vertiginós, intentant fer – sense
èxit – samarretes decents, fent assemblees a l’hora del pati o a l’hora de
dinar, en fi infinitats de coses, coses que no tinc ni la més mínima intenció d’oblidar.
Però també hem tingut mals moments, com desesperació a l’hora de fer assemblees
per falta de gent, pànic quan recomptàvem diners o fugir de la policia – que no
tinc molt clar si és o no un mal moment -, la veritat és que, pensant-ho bé,
hem tingut més coses bones que dolentes i me’n alegre molt, sempre recorde les
ganes i emoció que teníem aquell primer any del Nucli, assemblees amb moltíssima
gent, i moltes idees, he de dir que jo encara no he perdut l’emoció, ni les
ganes. La qüestió és que tantes coses com hem viscut no es poden expressar en
paraules – com a mínim jo no en sóc capaç - , i ara després de dos anys amb
vosaltres, i sis en el Ferrer, se’m fa molt difícil acomiadar-me, us he agafat
molta estima i també al Ferrer, de fet a mi no m’agradaria haver d’acomiadar-me,
m’encantaria quedar-me, continuar, però no pot ser cal que sigui realista. Us demane
que contineu amb aquell projecte que començàrem junts dos anys enrere, el de
crear un barri millor, un institut millor, defensar la pública, fer escoltar la
nostra veu – que ens titllen d’adoctrinats? - , defensar els nostres drets. Aquest
any hem estat un poc fluixets, no m’agradaria gens que l’any que ve estigués
pitjor. Per acabar, matisaré: aquest escrit no és sols per als estudiants que
participen al Nucli, també és per als antics alumnes que hi participaren, per
als professors que ens donaren suport, per als conserges que tant ens han
suportat, per als pares que ens han recolzat incondicionalment. En realitat és
per a tot el Ferrer, que d’alguna manera o altra ha participat en aquest
projecte idealista i somniador. Ens tornarem a vore a les manifestacions –
faltaria més! – i coneixent-me, em passaré pel Ferrer a donar pel cul. Tanmateix
m’he d’acomiadar, però no sense dir que han estat uns dos anys absolutament increïbles,
plens de records i emocions – de xoricets,
botifarres i llonganisses, i de llapisseres! –, res no haguera funcionat sense
vosaltres i el vostre esforç, no ho oblideu mai. Jo no ho faré. Si ja estava
orgullós de ser un ferrerià, ara ho estic molt més.
FERRER I...
GUÀRDIA! FERRER I... GUÀRDIA! FERRER I... GUÀRDIA!
( NOOOOOOO,
NOOOOOOO, NOOOOOO, NO A LAAA PRIVATITZACIÓ, xtt, calla que ara no toca )
Symbad
Ara l'altre, el del divendres passat:
Sincerament, a
l’hora de posar-me a escriure aquest discurs, he tingut problemes, sis anys són
molts anys, són molts amics i amigues, moltes experiències. Molts bons moments.
Massa pot ser, i... no sé com començar, ni sobre què parlar; perquè hem viscut
de tot. Ara em pose a pensar, en el meu – i el de molts – primer any al centre
i, sorpresa! No recorde res, algunes imatges soltes, tots jugant al pati de
darrere, l’emoció d’estar al institut, les parets plenes de graffitis i poc més.
Els darrers anys també estan en blanc, recorde poques coses, únicament alegria,
taules verdes i Carnestoltes. Va ser a partir de 4rt que tinc més records, quan
ja començava a estimar el Ferrer, seria perquè ja dúiem 4 anys, la qüestió és
que ja em sentia un autèntic ferrerià, i ja se sap, no em sentia així pel
centre - no únicament - eren els amics, i les experiències. Amb la fundació del
Nucli – en el qual molts participàreu – la relació amb el Ferrer es va
estrènyer més. Ens reuníem pràcticament tots els dies per fer assemblees o per
pintar pancartes, Tant se val! Però estàvem junts, com una gran família. Això
és el que sou tots per a mi, una gran família, tant companys de la meua
promoció com de les promocions anteriors o següents, com professors i pares.
Sabeu de sobra que el Ferrer té alguna cosa estranya, i no puc dir molt ben bé
quina és eixa cosa– i no és que adoctrinen, sabem que no és així, però
subnormals hi ha a tots els llocs –, però tant és. Aquests sis anys hem viscut
moltes coses junts, coses bones i coses dolentes, s’han anat afegint nous
companys al llarg de l’estada al Ferrer, als quals considere igualment com
amics i amigues, i ara després de tant de temps hem d’acomiadar-nos, hem
d’acomiadar-nos dels companys, dels professors, dels conserges, dels graffitis,
de les taules verdes, de les rajoles cara-vista brutes, del Ferrer. No em queda
molt més que dir. Gràcies, gràcies a totes i a tots els qui han compartit amb
mi aquesta magnífica estada al Ferrer, han estat uns anys inoblidables, espere
que per vosaltres també. Us desitge molta sort a tots, en el selectiu i en el
futur tant negre que per desgràcia ens espera, però que sobretot no us oblideu
que hem estat estudiants del Ferrer, i que encara en continuem formant part.
Jo diré sempre,
orgullós i amb el cap ben alt: que soc un ferrerià.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
