dimarts, 4 de juny de 2013

Comiat

Us deixe els dos discursos que he preparat per al meu comiat del Ferrer, el primer, per al Nucli. I l'altre és el que vaig llegir en la festa de final de Batxillerat:



El divendres passat vaig preparar – pràcticament improvisar – un discurs per al meu comiat en el centre que tants anys m’he estimat, estava dedicat per als companys de curs i professors, i és per això que no em pareix correcte usar el mateix discurs per a vosaltres, companys del Nucli. Amb vosaltres és amb els qui més he estat els darrers dos anys, passant moments magnífics com preparant la diada, i la tancada, fent escuts i llapisseres a un ritme vertiginós, intentant fer – sense èxit – samarretes decents, fent assemblees a l’hora del pati o a l’hora de dinar, en fi infinitats de coses, coses que no tinc ni la més mínima intenció d’oblidar. Però també hem tingut mals moments, com desesperació a l’hora de fer assemblees per falta de gent, pànic quan recomptàvem diners o fugir de la policia – que no tinc molt clar si és o no un mal moment -, la veritat és que, pensant-ho bé, hem tingut més coses bones que dolentes i me’n alegre molt, sempre recorde les ganes i emoció que teníem aquell primer any del Nucli, assemblees amb moltíssima gent, i moltes idees, he de dir que jo encara no he perdut l’emoció, ni les ganes. La qüestió és que tantes coses com hem viscut no es poden expressar en paraules – com a mínim jo no en sóc capaç - , i ara després de dos anys amb vosaltres, i sis en el Ferrer, se’m fa molt difícil acomiadar-me, us he agafat molta estima i també al Ferrer, de fet a mi no m’agradaria haver d’acomiadar-me, m’encantaria quedar-me, continuar, però no pot ser cal que sigui realista. Us demane que contineu amb aquell projecte que començàrem junts dos anys enrere, el de crear un barri millor, un institut millor, defensar la pública, fer escoltar la nostra veu – que ens titllen d’adoctrinats? - , defensar els nostres drets. Aquest any hem estat un poc fluixets, no m’agradaria gens que l’any que ve estigués pitjor. Per acabar, matisaré: aquest escrit no és sols per als estudiants que participen al Nucli, també és per als antics alumnes que hi participaren, per als professors que ens donaren suport, per als conserges que tant ens han suportat, per als pares que ens han recolzat incondicionalment. En realitat és per a tot el Ferrer, que d’alguna manera o altra ha participat en aquest projecte idealista i somniador. Ens tornarem a vore a les manifestacions – faltaria més! – i coneixent-me, em passaré pel Ferrer a donar pel cul. Tanmateix m’he d’acomiadar, però no sense dir que han estat uns dos anys absolutament increïbles, plens de records i emocions –  de xoricets, botifarres i llonganisses, i de llapisseres! –, res no haguera funcionat sense vosaltres i el vostre esforç, no ho oblideu mai. Jo no ho faré. Si ja estava orgullós de ser un ferrerià, ara ho estic molt més.
FERRER I... GUÀRDIA! FERRER I... GUÀRDIA! FERRER I... GUÀRDIA!
( NOOOOOOO, NOOOOOOO, NOOOOOO, NO A LAAA PRIVATITZACIÓ, xtt, calla que ara no toca )

Symbad

Ara l'altre, el del divendres passat:

Sincerament, a l’hora de posar-me a escriure aquest discurs, he tingut problemes, sis anys són molts anys, són molts amics i amigues, moltes experiències. Molts bons moments. Massa pot ser, i... no sé com començar, ni sobre què parlar; perquè hem viscut de tot. Ara em pose a pensar, en el meu – i el de molts – primer any al centre i, sorpresa! No recorde res, algunes imatges soltes, tots jugant al pati de darrere, l’emoció d’estar al institut, les parets plenes de graffitis i poc més. Els darrers anys també estan en blanc, recorde poques coses, únicament alegria, taules verdes i Carnestoltes. Va ser a partir de 4rt que tinc més records, quan ja començava a estimar el Ferrer, seria perquè ja dúiem 4 anys, la qüestió és que ja em sentia un autèntic ferrerià, i ja se sap, no em sentia així pel centre - no únicament - eren els amics, i les experiències. Amb la fundació del Nucli – en el qual molts participàreu – la relació amb el Ferrer es va estrènyer més. Ens reuníem pràcticament tots els dies per fer assemblees o per pintar pancartes, Tant se val! Però estàvem junts, com una gran família. Això és el que sou tots per a mi, una gran família, tant companys de la meua promoció com de les promocions anteriors o següents, com professors i pares. Sabeu de sobra que el Ferrer té alguna cosa estranya, i no puc dir molt ben bé quina és eixa cosa– i no és que adoctrinen, sabem que no és així, però subnormals hi ha a tots els llocs –, però tant és. Aquests sis anys hem viscut moltes coses junts, coses bones i coses dolentes, s’han anat afegint nous companys al llarg de l’estada al Ferrer, als quals considere igualment com amics i amigues, i ara després de tant de temps hem d’acomiadar-nos, hem d’acomiadar-nos dels companys, dels professors, dels conserges, dels graffitis, de les taules verdes, de les rajoles cara-vista brutes, del Ferrer. No em queda molt més que dir. Gràcies, gràcies a totes i a tots els qui han compartit amb mi aquesta magnífica estada al Ferrer, han estat uns anys inoblidables, espere que per vosaltres també. Us desitge molta sort a tots, en el selectiu i en el futur tant negre que per desgràcia ens espera, però que sobretot no us oblideu que hem estat estudiants del Ferrer, i que encara en continuem formant part.
Jo diré sempre, orgullós i amb el cap ben alt: que soc un ferrerià.
 

dimecres, 15 de maig de 2013

El nom adient



El nom adient

Siguem sincers, tanta història que si País Valencià o Comunitat Valenciana és pura pantomima. Això que País Valencià siga un terme històric i haja esdevingut una realitat cultural no té la més mínima importància, el que realment importa és que reflexe correctament la identitat del poble. I aquest poble té unes característiques molt peculiars, parlem del Poble autèntic, del Poble que vol dir Comunitat Valenciana - en realitat els agradaria dir Regne de València. però s’ha quedat antic-. Bé doncs, a aquest poble li agrada reutilitzar les coses ja usades, reutilitzar-les fins a la sacietat, esgotar-les, que facen mal gust – per això volen “Lo Regne” -. Després exploten qualsevol cosa que tinga el més mínim èxit, l’eleven a un grau de divinitat – com la paella o els monòlits inservibles del riu vaja -. Però per sobre de tot, són fallers, fallers a mort, les falles són intocables. Tenen una bandera molt ben bé triada, aquella amb la franja blava, de la qual estan quasi tan orgullosos com de les falles. I per acabar els agrada fer-se de notar, dir a tots que són els millors, la resta és dolent. Ja tenim doncs les característiques, cal elegir un nom, un nom que ho continga tot, que ho represente tot.
Ja ho tinc! No hi ha cap dubte! D’avui en avant ens direm Regne Xurrer, té totes les característiques, fixeu-vos-hi: hi ha alguna cosa que es reutilitze més que l’oli dels xurros? Que arribe a tenir uns colors i sabors més que dubtosos? No, no tiren l’oli, no, el tornen a usar, per això té el caràcter reaccionari del Poble. L’altra de les característiques és com divinitzen les coses, els xurros són una obra d’art! Ens els trobem per tot arreu i són inamovibles. En el tema de les falles... vinga, què són les falles sense els xurros? Entre xurros i bunyols creix València en març. La bandera, totes les xurreries les exposen amb deliri com a senyal, emblema. Però la podem canviar, llevem les barres, posem xurros, ara sí que és valencià! Els xurros també es fan de notar, ja ho hem dit, estan a cada cantó i és impossible no sentir el ferum a oli re-re-re-re-refregit. No sé a vosaltres però a mi em pareix una bona solució.
Ara deixem les conyes, quina dèria tenen els governants en eliminar – exterminar – qualsevol vestigi de sentiment nacional – nacional propi, el que ens identifica com a poble–? El terme País Valencià es un terme històric, com ho fou Regne de València, però adaptat a les noves circumstàncies i igual de legítim – o més – que Comunitat Valenciana. Ja fem prou respectant aquest terme arcaic i eufemitzador com perquè ara se’ns impose. Els valencians no som com els xurros, per molt que s’ho vulgen creure.

Symbad

dilluns, 15 d’abril de 2013

Concurs de logotips!

Des de l'ampa del centre ha sorgit una proposta molt interessant, us deixe ací les bases!

CONCURS DEL LOGOTIP
IES FERRER I GUÀRDIA DE VALÈNCIA
BASES DEL CONCURS
1.    OBJECTES DEL CONCURS
·         El disseny d'un logotip per a l'IES Ferrer i Guàrdia de València. El logotip ha de servir per a identificar i unificar totes les activitats lligades a l’institut, i ha d'adaptar-se a qualsevol suport de difusió (paper, cartes, targetes, cartells, correu electrònic, pàgina web,..).
·         El disseny d’una frase relacionada amb la promoció i la reivindicació de l’educació pública.
2.    PROPOSTES
·       El logotip haurà de ser original i inèdit. L'únic text que haurà d'incloure la proposta serà “IES FERRER I GUÀRDIA”, en format lliure.
·       La frase ha de contenir un màxim de 10 paraules.
·       La tècnica serà lliure en ambdós casos (dibuix, collage, fotomuntatge, Word, Corel…).
3.    CONCURSANTS
Podran participar-hi tots els alumnes matriculats en l'IES Ferrer i Guàrdia de València en el curs 2012-13, de manera individual o formant equips. No obstant això, cap participant podrà pertànyer a més d'un equip.
Cada concursant o equip podrà presentar només una proposta de logotip o només una proposta de frase, o una proposta de logotip i de frase, que es presentaran en un únic sobre en la Secretaria del Centre, i seguint els formats de documentació que es detallen en l'apartat 5 d'aquestes bases.
4.    TERMINIS
La data límit per a la presentació de propostes seran les 14:00 hores del dia 17 de maig de 2013. Amb posterioritat a aquesta data, es confirmarà la recepció de les propostes a cada concursant, en l'adreça electrònica consignada en la fitxa d'inscripció i se li donarà un codi. La llista de propostes presentades (per codi) es farà pública abans de la reunió del Jurat, per si hi haguera cap reclamació.
5.    DOCUMENTACIÓ A PRESENTAR PELS CONCURSANTS
El logotip i/o la frase proposats a concurs hauran de presentar-se en grandària DIN A5 (mig DIN A4) com a màxim o DIN A6 (un quart de DIN A4) com a mínim.
Els concursants hauran de disposar també d'una copia del logotip presentat a concurs en format electrònic: JPG, GIFT, TIFF,...que posaran a disposició del Jurat quan aquest ho requerisca, sempre abans del lliurament dels premis. La no aportació d'aquesta copia en format electrònic comporta la renúncia del candidat al premi.
Juntament amb el logotip i/o la frase proposats, els concursants adjuntaran en el mateix sobre de presentació a concurs, la fitxa d'inscripció annexa al final d'aquestes bases, emplenada adequadament.
6.    ANONIMAT
Amb la finalitat de garantir l'anonimat dels participants, el responsable de la gestió del concurs imprimirà i guardarà la informació aportada en la fitxa d'inscripció per cadascun dels participants individuals o equips. Aquesta fitxa estarà lligada a un nombre de participació que s'afegirà als arxius gràfics dels logotips a valorar pel jurat del concurs.
La correspondència entre els nombres de les fitxes de participació i la dels arxius gràfics serà una informació que només estarà en poder del responsable de la gestió del concurs, i s'aportarà al Jurat una vegada s'haja fallat el concurs, juntament amb les dades dels participants o equips que figuren en la fitxa d'inscripció
7.    RESPONSABLE DE LA GESTIÖN DEL CONCURS
Serà el membre de la Junta del AMPA designat a aquest efecte.
8.    JURAT
El Jurat estarà compost per:
Un/a membre de la Junta de l'Ampa, que actuarà com President/a del Jurat.
Un/a membre de la Junta de l'Ampa, que actuarà com Secretari/a del Jurat.
Un/a professor/a de l'IES Ferrer i Guàrdia, que actuarà com Vocal del Jurat.
Un/a alumne/a, que actuarà com Vocal del Jurat.
En cas d'empat en la votació, el vot del President del Jurat es considerarà vot de qualitat i desfarà el mateix
Abans del 31 de maig de 2013, el Jurat s'haurà reunit i tindrà redactada l'Acta de la Decisió.
9.    CRITERIS DE VALORACIÓ
En l'elecció del logotip es valorarà que siga :
·       Llegible fins i tot en grandària xicoteta
·       Únic, singular i identificador de l’IES.
·       Adaptabilitat a qualsevol suport de difusió de la documentació.
·       Escanejable
En l’elecció de la frase es valorarà:
·       L’originalitat
·       Adaptabilitat per a ser usada en samarretes, enganxines, i altres suports.
10.      PREMIS
S'estableixen quatre premis que consistiran en vals de compra en els comerços de l'Associació de Comerciants de Benimaclet per valor de
·       75 euros, el primer premi del logotip
·       75 euros, el primer premi de la frase
·       50 euros, el segon premi del logotip, i
·       50 euros, el segon premi de la frase.
L'acceptació d'aquests premis per part del/ dels guanyador/es del concurs, duu aparellada la cessió dels drets d'explotació reproducció en qualsevol suport o mig, i de propietat intel·lectual, amb caràcter d'exclusivitat i durant un temps indefinit a favor del AMPA IES Ferrer i Guàrdia.
El concurs podrà declarar-se desert, en tots o en algun dels premis, en cas que la qualitat de les propostes presentades no resulte suficientment satisfactòria per als objectius del concurs.
11.      CONDICIONS DE PARTICIPACIÓ
La participació en el concurs implica l'acceptació d'aquestes bases i la fallada inapel·lable del Jurat.
El resultat del mateix es farà públic el dia 31 de maig de 2013. El guanyador del concurs serà l'única persona amb dret a la recepció del premi atorgat. En cas que el guanyador fora un equip, serà el representant del mateix, tal com figura en la fitxa d'inscripció realitzada, a qui se li lliurarà el citat premi.
12. DRET DE CONSULTA
Tots els concursants tenen dret a examinar els treballs admesos durant el període d'un mes des de la comunicació de la decisió, prèvia petició al Responsable del Concurs a través de l'adreça de l'AMPA: ampa.ies.ferreriguardia@gmail.com
13. INCOMPATIBILITATS
No podran formar part del Jurat aquelles persones que tinguen constància que entre els participants en el concurs existeixen persones en primer o segon grau de parentesc o col·laboradors habituals.

dimarts, 19 de febrer de 2013

Utilitats


Utilitats
Aquest últim trimestre l’hem començat amb mal peu, l’afluència a les assemblees ha estat menor, i va disminuint progressivament. Els intents per a reanimar el Nucli han caigut en sac foradat, ens falta iniciativa per a fer-ho conjuntament, tot i així jo encara pense que el Nucli pot continuar, i que ho ha de fer. Un dels principals problemes que, al meu parer, estem patint és la pèrdua d’objectius, i conseqüentment el desànim. Recorde prou clarament, com al principi de la “fundació” ens quedàrem tots a l’hora de dinar per a discutir i aprovar alguns temes de caràcter estructural, un company va escriure un esquema amb algunes preguntes que havíem de respondre, però allò tampoc va funcionar, no sé a què atribuir-ho, possiblement va ser per la falta de “morbo” que tenien aquells temes. Però la qüestió és que la manca d’aquests punts ens han portat a la pèrdua d’objectius: no sabem què defensem – en termes molt generals sí, però no està tot clar -, o quins són els nostres àmbits, quina és la nostra missió, etc. Ara amb la relaxació dels nostres sentiments combatius ja no sabem que fer ni de què parlar en les assemblees, i ens adonem que totes les accions que hem fet, no tenen cap repercussió o no tenen la repercussió que esperàvem, el desànim. Aquest és un problema d’objectius, en les següents línies us exposaré el que per a mi serien els objectius que ha de “seguir” el Nucli (heu vist que bé queda posar Nucli en majúscules? Dóna caires de serietat). 
Bé, doncs primerament he de desmentir l’idea de què el Nucli té una finalitat a nivell social immediata - en realitat qualsevol protesta estudiantil no la té -, quan parle de finalitat social immediata em referisc a que esperem que pel simple fet que tallem un carrer i ens reprimisquen d’una manera brutal no anem a canviar la política, seria molt bonic si fos així, però no ho és, i ho hem de tenir clar. Això no vol dir, que això no servisca de res, al contrari, té una importància vital, però no és directa, aquestes accions tenen com a finalitat eixir en el mitjans de comunicació i cridar l’atenció i reivindicar que els estudiants no acceptem eixes mesures, però no les podem tirar enrere nosaltres sols.
Així doncs, quina és la finalitat què hem d’assolir? Vaig a deixar l’aspecte estudiantil en general i centrar-me en l’aspecte del Nucli, que és el que ara m’interessa. Per a saber quina és la finalitat, hem de saber què som, i som un conjunt d’estudiants del Ferrer i Guàrdia compromesos amb la vida social en general. Així doncs els nostres “àmbits” seran, la vida social de València, els drets socials bàsics, l’educació pública, l’estima per el nostre barri, Benimaclet i el nostre institut, el Ferrer i Guàrdia. Espere que fins ací tots estiguem d’acord, encara no he dit res molt descabellat, aleshores la nostra finalitat és millorar aquests aspectes, però sempre coneixent les nostres limitacions, no podem esperar aturar les retallades nosaltres sols, tampoc podem revolucionar la societat valenciana (passiva) en poc temps. Però, sí que podem contribuir directament en la formació d’un barri socialment actiu i acollidor, així com també podem – de fet hauria de ser obligatori - preocupar-se per el nostre institut, cuidant la seua infraestructura, convertir el institut en la nostra segona casa. Aquest és el punt més important per a mi, recordem que un dels objectius del “Partit Pudent” és eliminar l’escola pública, però com que no poden, es limitaran a convertir les escoles públiques en “guetos”, fer que perden la seua credibilitat d’escola digna, i això és una cosa que s’ha d’evitar a qualsevol preu. Podria escriure un assaig sencer només parlant de la importància de l’escola pública en la societat, però no ho vaig a fer, - si sabeu alguna cosa de Plató podeu agafar alguna idea solta – simplement diré que l’escola pública és la base de tota societat “intel·ligent”. Així la importància està clara, a més a més tots la sabem, i la possibilitat d’evitar que es convertisca en “gueto” és fàcilment assimilable per qualsevol institut. Si els estudiants i els professors estan implicats, poden donar una lliçó d’humilitat als lladres de corbata blanca. Coses tan senzilles com la integració ètnica, recolzament mutu, estudiants socialment actius, activitats lúdiques conjuntes, etc.
Aquesta seria una de les utilitats que té – o que deuria tenir – el Nucli, però en té més, i no, no estic parlant de perdre els patis sense fer res o anar classe per classe dient que la setmana següent hi ha mani; estic parlant de constituir un grup que vaja a les manifestacions en conjunt i que a més a més propose propostes per a reivindicar els drets estudiantils, ja un nivell més col·lectiu, no sols a nivell “ferrerià”. Fa temps ens atrevirem amb una tancada, i va eixir bé. Per què no fer més accions? O com a mínim intentar-les.
 Amb açò vull dir que les funcions del Nucli no s’han de limitar a fer llapisseres i anar a les manis, hi ha tantes altres coses per les quals és necessari un moviment estudiantil actiu... i cal que nosaltres descobrim eixes altres utilitats i les aprofitem al màxim.

No hem de deixar que un moviment tant interessant com el Nucli perda el sentit i la participació. Penseu-ho.

Symbad

dijous, 20 de desembre de 2012

Carta de suport al director


CARTA DE SUPORT AL DIRECTOR
Els alumnes de l’IES Francesc Ferrer I Guàrdia,
Manifestem el recolzament al director del nostre institut, Manel Rodríguez-Castelló, qui sempre ha fet el seu millor esforç en dinamitzar les activitats culturals i socials del centre, així com també ha treballat amb la idea d’una escola pública digna i en valencià.

Com a estudiants del centre podem afirmar que la seua línia de treball, compartida pels alumnes, pares i professors, és molt beneficiosa, tant per al propi institut com per al barri.

El centre, no tan sols el director, ha estat sempre disposat a obrir les seues portes als diferents col·lectius que ho han demanat, amb una intenció productiva i profitosa per al centre, el barri i els seus habitants. Sempre ha estat un punt d’inflexió de cultures, experiències i coneixements.

Gràcies a l’enorme tasca exercida pel director, aquestes millores s’han produït, per això com a estudiants de l’IES Francesc Ferrer I Guàrdia estem amb ell i titllem d’absurdes i ofensives les denúncies presentades. No entenem com s’arriba a la situació en la que ara mateix es troba, tan sols per donar permís per a fer un concert a l’IES, un concert que era per a tot el barri.

Per tant enviem aquesta carta per a mostrar el suport incondicional que atorguem al nostre director.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Fétido i les reformes


Fétido i les reformes
Les darreres reformes proposades per el senyor Fétido Adams, són una mostra més de l’atroç barbàrie social que el govern de la gaviota està duent a terme. Si no en teníem prou amb la privatització massiva d’escoles i hospitals, la inexistent millora de la Llei Hipotecària o de la criminalització de les protestes, ara tornen a l’atac amb una especial reforma de l’educació. Com he dit, el ministre de cultura i esports ara ha decidit tornar al passat – per si no ho sabeu és un nostàlgic de l’època franquista - amb una sèrie de “reformes” en l’educació.
Primerament decideix que l’assignatura de Religió – catòlica, per si algú va molt perdut – ha de tenir una optativa “forta”, diu que ja està bé de fer atenció educativa, que es converteix en hores de biblioteca o anar abans a casa, ell vol que l’assignatura que es done en lloc de Religió siga compte per a nota i siga complicada. Ell l’anomena “Valores sociales y culturales” per als qui cursen primària i “Valores éticos” en secundària – no sé a vosaltres, però a mi em fan molta gràcia els noms i encara me’n fa més imaginar-me de que tractarà la matèria – vaja, que el senyor Fétido ha pensat en tot, és un home treballador – i un bon cristià - . Amb aquesta “millora” – crec que “desfeta” és més adient, oi?  Però deixarem “millora” per a mostrar un poc de rigor periodístic – s’aconseguirà que els estudiants cursen religió casi per obligació, i a més inclouran una assignatura pudenta i innecessària per a la gent que no vulga fer religió – Hòstia, estàvem molt bé com estàvem abans! Qui agafava religió l’agafava per devoció o per obligació, no per nota, ara la gent que no teníem cap tipus de devoció o inspiració cristiana ens haurem d’empassar més hores de classe - .
La segona de les mesures “interessants” – sí, millor “abominables”, però ja sabeu... rigor periodístic  - és la subvenció que es donarà als centres que segreguen els alumnes per sexe, és a dir no hi haurà classes mixtes, una de xics i un altra de xiques - que ja se sap que es monten unes orgies... - . En aquesta no faig especial èmfasi perquè em pareix que no fa falta dir molt més, és una mesura retrògrada i estúpida.
La tercera de les mesures – no us preocupeu, que no és la projecció del NODO abans d’entrar a classe, això suposaria diners per a projectors – està ja referida a la llengua en que es donen les classes, en aquesta mesura el Senyor Ministre ha dictat que en cas que, en el teu barri no hi haja cap centre públic d’ensenyament en castellà es pagarà un centre privat o concertat – impressionant eh... jo també em vaig quedar amb la boca oberta -, ah no cal dir que es pagarà amb diners públics.
La quarta de les “impressionants” mesures - i l’última que vaig a comentar – també és referida a la llengua, tots coneixem la frase famosa del senyor Fétido: “hay que españolizar a los catalanes.” Bé, doncs per aquí van els trets, amb la nova “reforma” les llengües cooficials com són l’euskera, gallec, català, valència, balear, extremeny, manxego, etc. - us heu fixat la de llengües cooficials que hi ha? Ara sense conyes, sols euskera, gallec i català – queden apartades a un segon lloc, si abans teníem tres hores setmanals ara a menys, i a més no és obligatòria de manera que pots acabar l’ESO sense donar la llengua cooficial. És una mesura totalment anticonstitucional, però clar ells la constitució se-la passen pel forro – sí, ja s’ha acabat el rigor periodístic – la modifiquen al seu gust i necessitats, però quan el poble ho demana: res, no és possible.
En resum, aquestes mesures intenten privatitzar l’educació i llevar-nos la llibertat d’elecció, no podem permetre que aquestes mesures es porten a terme - bé ni aquestes ni ningunes -, per tant ara és quan ens hem de fer forts i eixir al carrer per a evitar que aquest ser diabòlic que està com a ministre acabe, com a mínim, cessat.

Symbad

Apunt: Encara us dec uns capítols del meu nou projecte, amb temps us els penjaré, estic curt d'imaginació.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Denuncies al Ferrer?


Supose que ja no queda ningú sense assabentar-se del que ha passat arran el concert del dissabte 24 de novembre, però donaré una visió més encertada dels fets:
El dia 24 de novembre es va celebrar en el nostre institut un concert per la independència a càrrec dels companys d'Arran, el organitzadors havien demanat els permisos corresponents al consell escolar del centre, tenien un segur i havien parlat amb la policia per a informar sobre el concert, en resum no hi havia cap problema. Però arribada l'hora del concert, un poc abans, uns policies es presentaren en el centre per a vore que passava, segons tinc entés aquests policies no van dir res sobre el concert, però més tard van aparèixer altres policies que no van deixar començar el concert fins a haver pres fotos de tot, després de desaparèixer la policia el concert va transcórrer amb tranquil·litat, llevat del llançament d'alguns objectes com botelles d'aigua o ous, no va haver cap incident dels habituals en un concert. El concert va acabar poc abans de les 2 de la matinada. Més tard ens vam assabentar que la policia havia denunciat el Ferrer i alguns dels organitzadors del concert per diversos motius, encara no se sap bé quines són. 
Ara sabem que aquesta denuncia tindrà repercussions directes en el nostre director, que va ser qui va deixar fer el concert en el centre, falta saber si el centre en sí també tindrà algun tipus de sanció. Les denuncies contra el concert són, clarament, un atac contra la nostra llibertat d'expressió i a més un atac directe contra en nostre centre que últimament ha experimentat un creixent moviment estudiantil. Com a Nucli d'Estudiants del Ferrer I Guàrdia qualsevol acció contra el centre o contra el seu director, que tant ens ha recolzat en totes les nostres accions i decisions, és un atac contra nosaltres i tot atac es mereix una resposta.
No podem permetre que sancionen de ninguna manera el nostre centre ni el nostre director, de fet a ningú del centre tant professor com alumne o treballador, som tots una família. 
Per això ara més que mai hem d'estar en guàrdia i donar a entendre que no poden intentar fer mal al nostre estimat IES Ferrer I Guàrdia i eixir-ne de rosetes.
FERRER... EN GUÀRDIA!!!! DEFENSEM EL NOSTRE INSTITUT!

dilluns, 19 de novembre de 2012

A l'ombra del taronger - Capítol I

Ei, mus deixe ací el meu nou projecte, espere que us agrade, la intenció és escriure regularment les següents parts de la narració.

A l’ombra del taronger

Capítol I
El cel encara tenia un color morat quan jo eixia de casa, els fanals trencats continuaven amb aquella tènue llum color carabassa i feia fred, ja estàvem en tardor. L’aire de València feia un ferum estrany, entre clavegueram i de taronger florit. M’agradava molt l’olor del taronger era, pot ser, l’única cosa que m’agradava de València. Els carres estaven bruts, havies de mirar sempre a terra per a no xafar els múltiples excrements de gos que els descuidats amos es negaven a recollir, els barris estaven totalment abandonats, els parcs trencats i la societat que hi vivia, magníficament alienada. Això era l’autèntica València. Amb eixe desolador paisatge em dirigia cada dia a la facultat, on prenia classes de filologia , esperant que una carrera fos el que em permetera aconseguir un treball i guanyar una vida més o menys digna. Les classes no m’interessaven molt, eren simplement un passatemps, mentre atenia a classe no feia altra cosa, m’oblidava que la ciutat estava profundament malalta. 
L’activitat política a la universitat era prou acceptable, una vintena d’estudiants somniadors es reunia una vegada per setmana per a debatre els problemes actuals i proposar solucions, he d’admetre que em vaig sentir atret per eixos grups de innocents il·lusos, jo també creia que es podia fer alguna cosa, necessitàvem fer alguna cosa. Crèiem que ho fèiem per la ciutat però realment hi fèiem per nosaltres, joves somiadors amb deliris de grandesa.

Cansat de mirar els informatius autonòmics on únicament eixien farsants inaugurant esplèndids edificis, que després romandrien buits, ampliant així el deute públic, ja no mirava la televisió, no hi havia res interessant. M’assabentava de les notícies de l’actualitat gràcies a les xarxes socials, tot i que no eren mètodes fiables, o en alguns periòdics en format digital, i he de dir que les notícies que llegia tampoc eren molt més encoratjadores. Multituds de xifres amb infinitats de zeros representant els diners mal invertits o successions de notícies referides a la fauna política que estaven acusats de corrupció o d’algun que altre escàndol sexual, o catàstrofes amb milers de morts en un país que ningú recordaria el nom passats uns mesos. Tot el que veia eren notícies dolentes.
Per a oblidar-me un poc de totes aquestes notícies tant altament negatives, quedava habitualment amb els companys de classe era gent molt divertida i senzilla, simplement no buscàvem complicacions, fer-se alguna cosa en companyia, riure i parlar d’alguna que altra xafarderia. Jo no coneixia molt bé València, així que simplement em deixava portar, els meus companys en una de les primeres vegades en les que eixiem em van portar a un barri desconegut per a mi, un barri que em va causar una més que gratificant impressió. No era un barri molt diferent a la resta de València, els fanals també estaven trencats, de fet la gran majoria no funcionaven, i tampoc estava molt més net, però tenia alguna cosa especial. Allí l’ambient era totalment diferent al de la resta de València, es respirava tranquil·litat. Encara recorde com si fos ahir quan els meus companys em van portar a Benimaclet.

Symbad






divendres, 12 d’octubre de 2012

Paranoia nacional


Avui dia 12 d’octubre, dia de la Hispanidad, dia festiu per a tot l’Estat Espanyol, un dia en que es celebra el brutal genocidi dels colonitzadors espanyols a les amèriques, ara convertit en el dia de l’orgull espanyol.
Els periodistes de les diferents cadenes de televisió treballen d’una manera frenètica, preparant un telediari molt especial, perquè el telediari d’avui no ha estat un telediari normal. Les notícies sobre “radicals nacionalistes” omplin els espais buits dels programes, i el periodista afirma com els nacionalistes catalans o bascs provoquen disturbis. Fan gala de la seua gran retòrica periodística i usen gran quantitats de sinònims (nacionalista, separatista, soberanista...), o manipulen – amb molta traça – les imatges que trauen. De qualsevol manera ens “fan veure” com en un dia tan important com el d’avui els nacionalistes ho esguerren tot, car nacionalistes els altres. Després de les notícies “dolentes” o agressives treuen la gloriosa desfilada militar, on el rei - o el que queda d’ell – passa revista a les tropes que, teòricament, garanteixen la nostra seguretat. “La desfilada més austera que mai ha hagut” resen els periodistes, “el rei ha passat revista a peu, no en cotxe” els titulars ho exposen en gran. Suposades milers de persones han acudit a aquesta gran manifestació d’unitat i austeritat. Banderetes espanyoles onejant, càntics tan ingeniosos com “Yo soy espanyol, espanyol...” sonen de fons, la veu del reporter passa a un segon plànol, no fan falta paraules. Una manifestació a Barcelona defensant que els catalans també són espanyols, on uns quants manifestants d’ideologia neonazi que no formaven part de la manifestació, asseguren els reporters, agredeixen a un jove que portava una estelada, suposadament per a cremar-la.
Immediatament després d’aquestes notícies tan ben treballades, parlen d’economia, OH! Vaja, avui tenim bones notícies! Sí estava clar... “España va bien, que orgulloso de ser español
Després d’aquest resum totalment subjectiu - jo no presumisc de ser objectiu – m’agradaria incitar a la reflexió, avui, un 12 d’octubre un dia com qualsevol altre per a totes aquelles persones que no ens sentim representants amb eixa bandera del “plus ultra” els telediaris ens mostren com els nacionalistes, perifèrics, no hi ha altre causen problemes mentre que els “no nacionalistes” mostren una visió unificadora i pacífica, aquestes visions em semblen repulsives, ens intenten manipular i mostren a la gent que no té les idees molt clares una visió que no és veritat aprofitant que tenen la credibilitat de ser una cadena de televisió que “és” objectiva.

Symbad 

diumenge, 30 de setembre de 2012

Un escrit per la pública (títol provisional)


Primerament érem els guerrers de la llapissera i l’escut, uns estudiants espartans, qui sap si després de l’èxit de la tancada no som els bojos que ens tanquem en els instituts i fem karaokes... Totes aquestes accions que fem estan molt bé, són vistoses, divertides i reivindicatives, però ens deixa, pot ser, en una posició un poc incomoda, ens poden dir que sols ens dediquem a això, així que propose un altre tipus de proposta, una “proposta acadèmica”.
Aquests tipus de propostes no són, pot ser, tan llaminers al públic com ho són anar de mani o tancar-se en el Ferrer, però també són importants. La proposta és senzilla: escriure un relat curt o un article, defensant la importància de l’escola pública, la repercussió que té en la societat o qualsevol altre tema eminentment polític. Amb aquests escrits, es podria – dic podria, no és segur depèn de molts factors – publicar un xicotet llibre, o un llibre digital. La finalitat és, primerament fer un poc de publicitat, i en l’altre, no menys important, la conscienciació de la gent.

Deixe la proposta oberta a debat i crítica, en unes setmanes prendrem la decisió  de si tirem aquesta proposta avant o la deixem en l’oblit.

Symbad

dijous, 13 de setembre de 2012

Tancada 28 i 29 de setembre al Ferrer!

Companyes, companys, sé que comença el curs i molts esteu tan emocionats que no podeu pensar en altra cosa, quines ànsies d'estudiar... però, tenim altres coses entre mans, no sé si ho vaig comentar el curs anterior, teniem la idea, la grandiosa idea de fer una tancada "bestial" en el ferrer, està organitzada des de l'Assemblea Interinstituts de València, però nosaltres som els amfitrions, confie en vosaltres - tot i que no sé si dec fer-ho - per a dur a terme els retocs finals, com jo supose que vosaltres també ho esteu esperant amb unes ganes impressionants, tenim un altra torrada...mira, passe de repetir el que està al blog, ale, entreu i mireu!
http://tancadaaiv.blogspot.com.es/

Symbad


dimecres, 30 de maig de 2012

Soterrament 2 de juny

Companyes i companys, el dissabte dia 2 de juny, hem preparat una acció, un soterrament, serà a les 17:30h en el Parterre, però continuarà durant tota la vesprada, cal portar una samarreta negra, així com una flor (pot ser de paper) o un poema per a deixar-ho a mode d'ofrena.
Algunes de les activitats preparades són:

  • Processó fúnebre
  • Lectura de poemes
  • Lectura d'un manifest
  • Diverses "performance" teatrals
  • Càntic de l'estaca

Us deixe un cartell model:

dilluns, 28 de maig de 2012

Vídeo 22M

Vídeo de la manifestació del 22-M, també és un vídeo "promocional"

dimecres, 23 de maig de 2012

22-M

En arribar a casa, cansat, brut i content, vaig seure al sofà, rememorant, per a mi, el magnífic dia que havia passat. Els primers records que em vénen al cap són el camí de tornada de la manifestació de la vesprada, cansats per un dia esgotador, els quatre gats que sempre ens encarreguem de tornar el material. Ah! Què faria, sense ells? Tornem la nostra un poc maltractada i estimada furgoneta “policial”al centre, el nostre “quarter general”. Tot i que estem cansats, comentem orgullosos, les parts que més ens han agradat del dia, tot són rialles com sempre ha estat un bon dia. Els records de la manifestació són difusos, esperant en RENFE l’arribada dels companys, vore al nostre amic del “Sindicato”repartint pamflets, la tortuosa espera perquè la manifestació avance, la incursió al “mercadona” a per un bon berenar, on un “segurata” molt amable, em va convidar a exir de l’establiment ja que no podia entrar amb l’escut-llibre i la llapis-llança, la fabulosa execució de les formacions, la formació 1, la sempre sorprenent tortuga, la dubtable però impactant formació 3... les cares de sorpresa dels manifestants en vore’ns, les felicitacions per part d’aquestos pel “magnífic” treball realitzat, un "fotimer" de coses que sempre ens donen forces per seguir. També recorde, i molt clar, totes les coses realitzades pel matí: la fallida manifestació en facultats, l’assemblea improvisada per a decidir què fer, la decisió, l’Odissea per a arribar a Conselleria, la triomfal entrada, el suport dels allí presents, les cares de fàstic per part de la policia, els càntics, el repartiment del material i per últim, la tornada, que sempre és igual, els quatre gats que ens encarreguem de tornar el material, reitere: què faria jo sense ells? En resum, un gran dia, ben cert que ha estat un dia cansat, però un gran dia a la fi a la postre. Després d’aquest xicotet resum mental del dia em dirigisc amb ganes a la tan merescuda dutxa.
Symbad

Fotografia a la pàgina del País

Fotografia en la galeria del Levante

dilluns, 14 de maig de 2012

Relat del dissabte (una vesprada molt intensa)

12M#15M

El darrer dissabte 12 va arribar el moment, el carro estava enllestit, els llapis preparats, els escuts, les formacions, els companys dels instituts. Esperava el metro content de que hi hagués tanta gent a la parada tot i que arribava tard. Erem pocs de la meva classe però compromesos, algú fins i tot portava encara el mocador dels scouts. Arribem a Sant Agustí i veig un llapis enorme alçant-se per damunt de tots els caps, les banderes i pancartes. És el moment agafe un escut, un llapis i hem pose en marxa. Avancem pel carrer entonant crits i càntics. - Formació 1! No! No! No! no a la privatització! Els manifestants ens aplaudeixen i encoratgen. -Formació 3! Que collons és la 3? em pregunte. Arriba l'hora d'usar l'ariet i li obrim pas.
- Xe! l'escut se m'ha trencat, tocarà reparar-lo al carro antiavalots. Una dona se'ns apropa i ens diu - Açò si que és organització! Passem molts bancs i els crits ara són- Culpables! Culpables! En el carrer de la Pau l'objectiu es avançar en guardia! Arribem al final i ens espera un anec que diu que n'està fins als ous. nosaltres també ho estem i decidim carregar amb l'ariet davant del palau de justícia on l'expresident va quedar absolt pel "jurado popular" -Compte amb no tocar la porta! Molts flaxos ens cauen a sobre mentre avancem per Colon una dona em pregunta de quin institut sóm. M'adone que se'ns han unit uns cantics un poc més radicals que demanen els banquers "a pedasos". L'arribada a la delegació del govern és com sempre triunfal i veuren's reflectits al miralls del tot emocionant. El clam -delegada dimissió! es el que toca fins i tot alguns també proposen un - Delegada defunsión! Els policies ens miren malament quan cridem al seu davant - Molta porra i molt poca vergonya!  Per a mi aquest moment davant de la delegació és el millor de la mani però encara queda passar pel Corte Inglés on amb el crit de -a por ellos! casi entrem dins. He de correr amb els meus companys del carro antiavalots per arribar a la plaça del'ajuntament, encara vallada, i fer la nostra entrada triomfal. ens diuen que avancem i deixem avançar la gent, un moment que fem la formació 3! Toca miniassamblea per decidir que fem n'hem a veure a Lola Johnson al Rialto o arribem fins al final ja? uns companys se'ns han unit i baix el crit de -Tirant Lo Blanch no és d'Ausiàs March! escridassem a la portaveu del PP. Un home gros hem pregunta- Que ya os han dado los bocatas? I amb un somriure li conteste que ja estem ben servits de xoriços. La mani acaba i sentim asseguts als portaveus i organitzadors d'aquesta. Després de guardar els escuts toca anar a la plaça que ja es lliure de tanques i assistir a la verdadera assamblea. Una vesprada molt intensa.






dijous, 10 de maig de 2012

No ens hem de rendir

La cultura és l'arma més dura front a una dictadura, per això ens tenen por.

Att. Kvothe

dimarts, 8 de maig de 2012

Trobades d'escoles en valencià 2012


El proper diumenge, el diumenge 13, es fan a València, les trobades d'escoles en valencià i l'AMPA ens ha comunicat que tenim una taula i tot el recolzament necessari per a fer el taller que vullgem, ara, necessitem saber ja el taller que volem i demanar el material a l'AMPA, les propostes que tenim per a fer tallers són:

  • Pins amb globus (els que es van fer a la jornada de portes obertes)
  • Xapes ( no xapes normal, sinó amb plàstic EVA i apegant a sobre el motiu de la xapa)
  • Maraques amb material reciclat ( el problema d'aquest taller és que no tenim el material suficient, però es poden buscar alternatives)
  • Samarretes (aquest és més costós per a nosaltres ja que hauriem de fer-ho tot nosaltres i si la gent veu que es regalen samarretes...)
  • Mini llapisseres, el problema és el mateix que el de les maraques tampoc tenim tot el material necessari.
Hem d'elegir un o dos com a molt (moltíssim), quan més prompte millor, com a molt tard demà dimecres per la nit, caldria fer una reunió d'urgència demà (dimecres 9)

Si teniu cap idea per a fer algun taller, per favor comenteu-ho.
Ah, no us oblideu de comentar quin taller us pareix més factible i quin no.

Symbad

diumenge, 6 de maig de 2012

12-M MANIFESTACIÓN



dimarts, 1 de maig de 2012

Al nucli

Ací us deixe un breu escrit que ja té algun temps. Però bé, trobe que encara no s'ha descontextualitzat. Si fos així tindríem un problema, o cap, segons es veja...

El nucli és un grup molt heterogeni, en formen part estudiants de diversa edat. Tanmateix, el sentiment d'indignació que ens agermana no entén de barbes. Avui, com cada divendres, tornarem a reunir-nos. Com n'és d'eperançador veure més de cinquanta alumnes units davant la totalitària manera de governar d'un partit poc popular!

Després d'uns anys infectats de passivitat, sembla que per fi comencem a despertar. Ja n'hi ha prou, de generacions buides, de panxacontents. Nosaltres n'estem farts, de corrupció, de reformes injustes, de retallades descompensades, de filosofies finançades, dels grans esdeveniments, d'impunitat policial. Quanta ràbia que tenim i -com cantava Llach- no volem pas oblidar-la.

Els últims, han estat uns dies convulsos, on les tensions socials s'han fet evidents als carrers. i és que tots ens trobem, encara, sota el fragor de l'anomenada "Primavera valenciana", els incidents de la qual han provocat un estat d'excitació general. No volem més Grècies, ni més estius anglesos. No caiguem en la temptació d'assumir el seu llegat. Cal avançar amb seny, el camí és llarg i ja no tenim temps d'aturar-nos.

És l'hora de l'assemblea. Vents del poble recorren el saló d'actes. En poc menys de trenta minuts, bateria de propostes. Algunes d'execució imminent, altres un poc més utòpiques, però totes originals i reivindicatives. No pot ser d'una altra manera, hem de fer servir les nostres armes. No guanyarem res enfrontant-nos amb les versions modernes -evolucionades?- dels grisos o de "Los guerrilleros de cristo rey" (conjunt de voluntaris descerebrats que adoptaven el paper de salvadors de la pàtria durant el franquisme).

Per últim, m'agradaria remarcar el compromís dels sectors més joves de l'institut. La implicació que demostreu dia a dia és, si més no, admirable. "Chapeau". Sense vosaltres seríem quatre gats. Amb vosaltres som, actualment, el nucli d'estudiants més nombrós i organitzat de tota València. Sou indispensables.

Companys, ara més que mai cal canalitzar la nostra frustació i fer una ullada cap al futur. Recorde el primer dia que vaig arribar al Ferrer i Guàrdia. En l'acte de benvinguda, unes impactants paraules de Bertolt Brecht -que segurament us resulten familiars-  presidien, majestuoses, l'escenari. Potser és el moment de fer-les nostres: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són molt bons. N'hi ha d'altres que lluiten molts anys i són encara millors. Però n'hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles".

Salut i força al canut! (Estraperlo)

dilluns, 30 d’abril de 2012

Humil prec

El dissabte va ser impressionant, gràcies a la col·laboració de tots vosaltres, companys, la jornada de portes obertes va triomfar en contra de tots els pronòstics. Una activitat preparada només per estudiants, qui anava a pensar-se que eixiria bé? El fet que haja eixit bé, és senzill, vam estar units, organitzats, actius i participatius. Al Ferrer I Guàrdia tenim molta sort, molta, més de la que creieu, i no en sou conscients.

A què ve tot això? Quina relació té amb el títol?  Espere que després del passatge melancòlic, ensucrat i encoratjador que pretenia ser l'anterior, el germen de la passivitat haja recaigut un poc i, llegiu, no, escolteu aquest humil prec que ara escric.

Companyes, companys: el bloc cada vegada està menys actiu i això és un problema, diuen que a internet la gent no té tanta vergonya a parlar i que expressa sense por, allò que pensa, quina finalitat han de tindre sinó tots els escrits que escrivim ací? No els escrivim per diversió, ho fem per a vore si la gent s'anima a comentar, a escriure, a donar forma a aquest projecte magnífic que és el Nucli d'Estudiants Ferrer I Guàrdia, açò no és cosa d'un dia, ni de dos al igual que tampoc ho és d'una persona, és cosa de tots i per a un termini llarg, però podrem dur-ho a terme si la comunicació falla? A les assemblees només parlen els mateixos, qualsevol idea proposada és acceptada sense queixes ni modificacions. De què serveix això? No podem permetre que la flama que ara està encesa s'apague, per això, companyes, companys, us pregue, com a company vostre que em considere, que sigueu més actius, tant a les assemblees com ací, la comunicació és essencial. Encara ens quedem moltes coses per fer, i no es poden fer soles.
Per favor, feu un esforç i participeu més, sé que a molts us fa vergonya, a mi també me'n feia i ara puc dir-vos que això passa. 
Per favor, no us atureu, lluiteu, defenseu els nostres drets, combateu la passivitat! 

Symbad

dimarts, 24 d’abril de 2012

Jornada de portes obertes


PORTES OBERTES-28 ABRIL
Estimats companys, ja està prop, molt prop, el pròxim dissabte ja és la Jornada de portes obertes, duem molt de temps preparant-ho, gràcies a la  vostra col·laboració, tenim tots els pressupostos i activitats preparades a temps. El dissabte és la prova final, haurem calculat bé? Podrem amb tot? Jo espere que sí, crec que com jo tots teniu ganes que arribe, doncs ho farem bé! Demostrarem que el Nucli d’Estudiants Ferrer I Guàrdia podem fer tot allò que ens proposem per difícil que semble!
Avís per als organitzadors: a qui li toque torrar a les 10:30 en el Ferrer, els tallers poden anar un poc més tard. Ah, i recordeu portar un barret de palla!
Aprofite per a dir que podeu convidar a qui vullgau, pares, mares, germans, avis, amics... tots estan convidats! Quanta més gent millor!
Us deixe el cartell de la Jornada així com l’horari estipulat, tot i que només està la part del Ferrer.
Companyes i companys, ànim!

Symbad

CEIP PARE CATALÀ
HORARI: 11:00 A 13:00
PLUJA D’ACTIVITATS
GRAFITIS  AL MUR DEL COL·LEGI (representació de Pavelló Esportiu)
GINCANA AL PATI (dinamitzada per  CLARIÓ)
PINTADA -LLAVADA DE CARA ALS BANYS DEL PATI
TIRES REIVINDICATIVES I /O DE PROMOCIÓ DE L’ESCOLA PÚBLICA
EXPOSICIONS DE TREBALLS -PROJECTES
PASSE PERMANENT A LA BIBLIOTECA
VISITA GUIADA PEL COL·LEGI

IES FERRER I GUÀRDIA.
HORARI 13:00 A 16:30 (APROXIMADAMENT) 
PRESENTACIÓ PER PART DE MANEL 13:30 – 13:45
ACTUACIÓ MUSICAL D’UN O DOS GRUPS DE  l’INSTITUT 15:00 – 16:30
XORIÇADA A LA BRASA: 13:45 – 16:00
TALLERS PER ALS XIQUETS: 13:00 – 16:00
TALLER DE SAMARRETES: 13:00 – 13:30
MANI A LES 18:00, EIXIM DEL FERRER SOBRE LES 17:00.





dimarts, 17 d’abril de 2012

El Germen de la passivitat

Aquest és un assaig molt especial per a mi, duc prou temps treballant en ell, açò que us deixe és sols un bocí del que vull fer, vosaltres sou els meus crítics. Espere que us agrade:

El Germen de la Passivitat


Que és el primer que et ve al cap quan parlem de gèrmens? Malalties, per descomptat, així que analitzem: la majoria dels gèrmens estan surant per l’aire, per tant, diríem que respirem els gèrmens, per accident, clar.
Què podem fer per a no contagiar-nos ? Anar amb mascaretes o viure en una bombolla, és a dir, viure amb por o tenir una vida falsa i apartada dels demés.
Com que els mètodes per a evitar el contagi són, en la meua opinió, pitjors que la malaltia, el que hem de fer és fer vida normal, com si els gèrmens no hi fossen i si et contagies, combatre’ls.
Potser no tinc l’experiència de les persones més majors, però durant aquests 17 anys que he viscut a València m’he adonat d’un greu problema, hi ha alguna cosa que sura en l’atmosfera i no parle dels gasos tòxics que allibera la civilització, jo em referisc a un suposat microorganisme d’origen desconegut que infecta a tota la població, ben bé podríem anomenar-lo com a germen, tot i que no és un organisme viu. Aquest suposat germen pot ser més perillós que la grip encara que no afecta al nostre sistema immunològic, ens inocula la passivitat, ens lleva la categoria de ciutadans i ens converteix en simples nombres que engrossen estadístiques.
 Algunes persones, possiblement les mateixes que l’han creat i estés, intueixen l’existència del germen i s’aïllen, creen una visió utòpica de la societat, per a ells tot està bé i no els afecta el que passa.
 Però la gran majoria no pren cap tipus de precaució, així que es contagien sense saber-ho i poc a poc és fan “insensibles”, viuen com a autòmats, treballen, tornen a casa, dinen, miren les notícies... i així successivament, només recuperen el sentit quan el seu equip perd un partit (això si que els fa reaccionar!) o una gran catàstrofe assola algun país, però de seguida tornen a la “normalitat”, una “normalitat” monòtona, passiva i aliena a la societat.
Tots aquells que combaten el germen, que solen ser pocs, son titllats de radicals, agitadors o bojos.
Com que aquesta malaltia beneficia els governs no fan res per a previndre a la gent, els mitjans de comunicació oculten els moviments dels qui lluiten contra el  silenciós germen.
La pròpia societat rebutja o menysprea els únics que defensen la seua consciència social, una consciència crítica, activa i col·lectiva, la consciència que ens identifica com a ciutadans “vius”, que no es deixen manipular ni dominar.
 Per a entendre bé el concepte de consciència social cal parlar primer de la consciència personal o pròpia, tot el món ha llegit o vist la història de Pinotxo on (el personatge) tenia una consciència “externa”, Pepet el Grill”, tot i que era la seua consciència. Era la que s’encarregava de dir-li el que estava bé o mal. Tots sabem què passa, Pinotxo no fa cas de la seua consciència i acaba mal, ¿però realment desobeeix la seua consciència? Jo diria que no, al final la consciència cedeix als desitjos de Pinotxo. Aquest “fenomen” ha estat molt ben expressat per Fuster en un dels seus aforismes: “No et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó.” Magnífic! La teua consciència, és teua, un reflex teu, per tant serà sempre egoista i permissiva, et donarà la raó en tot allò que cregues. La idea d’una consciència “pura o objectiva”, és a dir, les seues decisions són les vertaderes, és errònia. Si és realment una consciència, serà impura o subjectiva, el que per a tu és la veritat, per a un altra persona no ho és; la concepció del Bé i el Mal no és universal.
 Ara que ja hem definit consciència pròpia, podem definir amb més precisió la consciència col·lectiva; la consciència col·lectiva no deixa de ser una consciència pròpia “evolucionada”, triada i garbellada curosament per un col·lectiu d’individus, està constantment sotmesa al canvi, ja que sempre hi ha gent que s’hi adhereix a ella i cadascuna d’estes persones aporten alguna cosa, algun matís o idea que altres s’havien deixat.
Una vegada tenim definits els conceptes ja podem parlar de la cura, perquè tota malaltia en té una. Si fos un germen normal, s’estudiaria als laboratoris, s’investigaria la seua biologia i al final, no sense grans problemes, s’en trobaria la cura, però com que aquest germen no és normal, de fet no és ni tan sols un germen, la recerca de la cura és més complexa, no hi ha cap medicament, ni vacuna, ni tan sols hi ha tractament. Aleshores, com ens desfem d’ell ? Per a “curar-se”, has de començar coneixent la realitat, ja que de vegades aquest germen causa alteracions en la percepció, saber que ocorre al teu país i per a això és convenient assabentar-te de què diu la consciència social, aquest pas és molt senzill, de segur que pots assabentar-te’n per algun amic o col·lectiu. El següent pas és un poc més complicat, has de “connectar” la teua consciència, la pròpia, a la col·lectiva, quan parle de connectar, no em referisc amb endolls ni tubs, sinó a sotmetre a interrogatori, qüestionar-s’ho tot, descobrir la realitat, admetre que estàs infectat. És un pas molt dur, molts no el superen, altres ni ho intenten ja siga perquè el germen està molt arrelat o perquè simplement prefereixen viure sotmesos. El tercer pas si has superat el segon ix sol, adaptar la consciència pròpia amb el que t’agrade de la social, bé pot ser que no t’agrade res, però és impossible que t’agrade tot, amb això, el germen perd força, es debilita. Per a expulsar-lo finalment només falta acceptar la consciència social, aportar les teues pròpies reflexions i eixir al carrer, expressar sense por allò que creus. Amb tot açò, que pot ser et pareix fàcil, però no ho és, et lliures del germen silenciós i mortal. Però sempre has d’estar a l’aguait revisar constantment les consciències, les dos,  la social i la pròpia, per a evitar que el germen torne a contagiar-te.

Durant uns tres anys vaig pensar que mai eixiríem de la endèmia de la passivitat, però com un flaix de llum va aparèixer la primera gran mobilització ciutadana, el 15-M, des del punt de vista social, fou més que un gran èxit, la gent es va solidaritzar i la consciència social va guanyar un poc de terreny al germen de la passivitat, la gent tenia un accés molt fàcil a la consciència social, podia saber que deia i reflexionar sobre la realitat. Però va durar poc, el moviment va anar degenerant i ara ja ningú se’n recorda, de vegades es comenta com si fos una glòria del passat, però res més. La gent no va cuidar com toca la seua consciència.  El germen de la passivitat s’apropià de les nostres vides, però això sí, va servir per a entendre que és possible acabar amb ell o com a mínim debilitar-lo. Durant més d’un any, regnà el germen de la passivitat, fins que els joves estudiants del Lluís Vives, van decidir eixir al carrer, això fou el detonant, una bomba que duia temps preparant-se. Els joves potser són els més aptes per a vèncer el germen de la passivitat, sempre amb un excés d’hormones, amb ganes de divertir-se i alguns molt compromesos. Aquest país ja no aguantava més, milers de joves eixiren als carrers i amb la flama de l’entusiasme, “curaren” a milers de persones, és possible que el germen de la passivitat estiga començant a perdre terreny.

Junts, i només junts podem vèncer el germen de la passivitat, un germen silenciós, letal i contagiós, un germen que no afecta sols a l’individu, ens afecta a tots.
Combatem la passivitat!


Symbad

Dedicat al meu "Grill", una consciència externa que sempre vetlla per mi.

 
Design by Free WordPress Themes | Bloggerized by Lasantha - Premium Blogger Themes | Best Web Hosting Coupons