dilluns, 19 de novembre de 2012

A l'ombra del taronger - Capítol I

Ei, mus deixe ací el meu nou projecte, espere que us agrade, la intenció és escriure regularment les següents parts de la narració.

A l’ombra del taronger

Capítol I
El cel encara tenia un color morat quan jo eixia de casa, els fanals trencats continuaven amb aquella tènue llum color carabassa i feia fred, ja estàvem en tardor. L’aire de València feia un ferum estrany, entre clavegueram i de taronger florit. M’agradava molt l’olor del taronger era, pot ser, l’única cosa que m’agradava de València. Els carres estaven bruts, havies de mirar sempre a terra per a no xafar els múltiples excrements de gos que els descuidats amos es negaven a recollir, els barris estaven totalment abandonats, els parcs trencats i la societat que hi vivia, magníficament alienada. Això era l’autèntica València. Amb eixe desolador paisatge em dirigia cada dia a la facultat, on prenia classes de filologia , esperant que una carrera fos el que em permetera aconseguir un treball i guanyar una vida més o menys digna. Les classes no m’interessaven molt, eren simplement un passatemps, mentre atenia a classe no feia altra cosa, m’oblidava que la ciutat estava profundament malalta. 
L’activitat política a la universitat era prou acceptable, una vintena d’estudiants somniadors es reunia una vegada per setmana per a debatre els problemes actuals i proposar solucions, he d’admetre que em vaig sentir atret per eixos grups de innocents il·lusos, jo també creia que es podia fer alguna cosa, necessitàvem fer alguna cosa. Crèiem que ho fèiem per la ciutat però realment hi fèiem per nosaltres, joves somiadors amb deliris de grandesa.

Cansat de mirar els informatius autonòmics on únicament eixien farsants inaugurant esplèndids edificis, que després romandrien buits, ampliant així el deute públic, ja no mirava la televisió, no hi havia res interessant. M’assabentava de les notícies de l’actualitat gràcies a les xarxes socials, tot i que no eren mètodes fiables, o en alguns periòdics en format digital, i he de dir que les notícies que llegia tampoc eren molt més encoratjadores. Multituds de xifres amb infinitats de zeros representant els diners mal invertits o successions de notícies referides a la fauna política que estaven acusats de corrupció o d’algun que altre escàndol sexual, o catàstrofes amb milers de morts en un país que ningú recordaria el nom passats uns mesos. Tot el que veia eren notícies dolentes.
Per a oblidar-me un poc de totes aquestes notícies tant altament negatives, quedava habitualment amb els companys de classe era gent molt divertida i senzilla, simplement no buscàvem complicacions, fer-se alguna cosa en companyia, riure i parlar d’alguna que altra xafarderia. Jo no coneixia molt bé València, així que simplement em deixava portar, els meus companys en una de les primeres vegades en les que eixiem em van portar a un barri desconegut per a mi, un barri que em va causar una més que gratificant impressió. No era un barri molt diferent a la resta de València, els fanals també estaven trencats, de fet la gran majoria no funcionaven, i tampoc estava molt més net, però tenia alguna cosa especial. Allí l’ambient era totalment diferent al de la resta de València, es respirava tranquil·litat. Encara recorde com si fos ahir quan els meus companys em van portar a Benimaclet.

Symbad






Reacciones:

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

 
Design by Free WordPress Themes | Bloggerized by Lasantha - Premium Blogger Themes | Best Web Hosting Coupons