Narració 29/2/2012

29/2/2012

Per fi és dimecres, duia molt de temps esperant la tan comentada vaga i que al llarg de la setmana hem estat preparant. Per a començar, l’assemblea del dilluns va ser una meravella, tots els assistents es van reunir en els seus respectius grups per iniciativa pròpia i van començar a organitzar-se, després, foren molts aquells qui ajudaren a fer les pancartes el dimarts i per últim, avui. Avui m’he despertat amb il·lusió. Esperant una gran manifestació, així que impacient m’he dirigit al nostre centre, el Ferrer, i quan he arribat, per a gran sorpresa meua, ja hi havia molta gent allí, pintant i arreglant pancartes, impressionant, quina resposta estem tenint, no m’ho esperava. Amb ganes tot el món ha fet alguna cosa, jo, per exemple, he acabat d’arreglar el meu llibre-escut i el llapis-porra, una idea que ha agradat molt als meus companys. Ja se’ns ha fet tard, s’hem entusiasmat amb les pancartes i ja hi ha gent que ens espera en el nostre lloc de quedada, així que ens dirigim cap a allà. Des de lluny es veu la gent que ens espera, vaja, en son molts!! Estem esperant a que arriben els últims, no tots són tan puntuals, una vegada estem tots, ens dirigim cap a la facultat d’Història, de camí veus a grups d’estudiants que també és dirigeixen cap allà, la manifestació d’avui promet. Quanta gent hi ha! Estem tenint problemes per a mantindren-n’s junts hi ha massa gent, poc a poc s’estem separant, però per sort, ens adonem i ens tornem a ajuntar, sort que tenim pancartes identificatives! La manifestació pareix immensa, no es veu el final. Una càmera vol que algú parle per a ells, m’he oferit, després de parlar davant dels meus companys ja no m’asusta parlar en públic, pot ser m’he emocionat massa i guiat per l’eufòria del moment he fet un discurs un poc bast, però té igual, ja no hi ha res a fer. La manifestació continua i jo seguisc volent fer una sentada, així que ho comente a la gent, i la gent s’anima, aixina que ho intentem, pareix que la gent avui està més receptiva i una part considerable ens ha seguit. Ja estem a punt d’arribar al carrer la Pau i és més tard que de costum, és una manifestació molt gran, i a mi ja no em queda quasi veu, com sempre, vaja. En el carrer la Pau el soroll és esmorteïdor milers de persones, i no exagere, cridant les seves pròpies consignes, quin rebombori. Uns quants “radicals” han llençat taronges al banc Santader, s’han passat un poc. Estem en la plaça la Reina, i els manifestants l’hem ocupada tota i encara hi ha gent que està al principi del carrer la Pau, d’altres ja estan en la plaça la Verge, no em puc imaginar la quantitat de gent que serem. Estem a punt d’entrar en la plaça la Verge, i els companys d’institut que anaven davant ens criden per a que anem amb ells davant la porta del Mar, es clar que anem. Ara és quan s’ha de vore com d’organitzats estem, estem en una posició privilegiada, tots els qui entren a la plaça ens veuen, així que nosaltres utilitzem la poca veu que ens queda per a fer-nos notar, amb la consigna de “A Benimaclet Volem Un Aeroport” captem la atenció de la gent, quin goig fa veure que estem units i que som un institut combatiu. Ja estem cansats i tenim ganes d’anar cap a casa, així que reunim a tots aquells que volen, com nosaltres, tornar a casa i tornem junts, caminant, fins a Benimaclet. Per a mi encara no s’ha acabat el dia. Després de dinar amb pressa, hem dirigisc al tramvia per a reunir-me amb uns amics i acudir a una reunió de representants. No sabem com anar exactament, així que agafem el tramvia i parem en marítim i des d’ahi preguntem. Ja estem a d’institut on hem quedat, és gegant i a sobre, tenen taquilles! Quin luxe. No som massa, en som 7, però poc a poc van arribant-ne més fins a ser un total de 14, sis instituts. No està mal per a ser la primera convocada, la reunió s’està fent llarga, són molts els temes a tractar i no tenim un ordre, així que ens n’anem molt per les rames i tractem temes que no tenen rellevància. Són tantes les propostes que de seguida ens desborden: anar a les Corts, fer una macro-tancada, fer samarretes... estaríem tot el dia, només amb les propostes. Als altres representants els sorprèn que el nostre institut estiga tan ben organitzat i que hi haja tanta gent participant, la veritat és que no m’havia adonat de la sort que tenim. Ja és tard, i hem d’acabar la reunió, som l’enemic, però  hem d’estudiar. El viatge de tornada s’ha fet més curt del que esperava, hem comentat les nostres impressions de l’assemblea i ha eixit molt ben parada. He tingut la sensació que per fi València comença a curar-se del seu germen habitual, el germen de la passivitat.

Symbad  

Posted in: Documents