Narració del dia 20/2/2012

Aquí us deixe la narració del que vaig sentir i viure, espere que us agrade.

Avui ha estat un dia ple d’emocions, de moltes emocions. M’he despertat d’un son incòmode, mai m’ha agradat parlar en públic, i la reunió està convocada, no hi ha volta arrere. Han estat molts els qui han acudit, de fet jo n’esperava 5 voltes menys, deixant apart els nervis m’he dirigit als meus companys i hem començat la sessió, per a mi ha estat un èxit només per el fet d’haver acudit tanta gent.

Tenim fam, no estem acostumats a menjar tan tard, però hem d’eixir al carrer i donar suport als estudiants del Lluí Vives. Ja som al carrer i els “cavallers blaus” ja eren amb els seus “cavalls de Troya” motoritzats, també blaus, d’on sortien més i més “botxins de la justícia”, allò ja donava por, i encara no havíem començat. Ens dirigim cap a la plaça Espanya, ja que els “cavallers”, amenaçaven en traure les espases negres, dures ,perilloses ,indiferents, sàdiques i amb ànsies de sang. Abans d’arribar ja ens han tancat, com en una trampa per a ratolins, per sort alguns s’adonen i agafem un carrer secundari, just a temps per a veure com trauen les espases negres, tot és un caos, gent corrent, amb la por al cos, gent per terra, que amb les preses s’han caigut. Ens han dividit, només una tercera part, com a molt, ha aconseguit escapar, als altres, segurament  els han fet blaus amb total impunitat. El nostre sector no s’acovardeix tallem un altre carrer aquest té una posició privilegiada, els tràfic no deixa passar als “corsers blaus”. Ací ens trobem a amics que havíem perdut de vista, un ja ha rebut, cabrons. Mantenim la posició durant uns deu minuts, més tard ens veiem entrar a la infanteria, amb els sables preparats. Caos la gent fuig com pot, he perdut de vista als amics, ens han aconseguit separar, som un grup de 30 persones, alguns els conec, d’altres no. Comença l’Odissea, l’objectiu, arribar a la nostra Ìtaca, el Lluís Vives, on ben segur estaran esperant els pretendents de Penélope que no volen que arribem. Per el camí, la col·laboració és crucial, no ens podem separar, ja ens han arribat noticies de la brutal pallissa que ha rebut una jove que es trobava sola, per això tot i que el grup és molt heterogeni, estem junts, cada decisió és important, si els “cavallers” són per aquí, si no ho són,  vaja em sent com un gos amb el que estan jugant. Estem a punt d’arribar al nostre destí però sabem que no podem entrar per la porta principal, ho fem per un carreró que ens porta just darrere del institut, hem arribat, però ens esperen,  davant mateix, poc a poc ens van acorralant, ja quasi no podem moure’s, jo no em quede ací, no pense rebre. Em moc, cap al McDonald’s, però ací també hi han “cavallers” i ens acorralen i veig amb impotència com agredeixen brutalment a un jove. Idignant. Ja es fa tard, els pares es preocupen, hem de tornar cap a casa, i jo he predut de vista als meus amics, no em pareix bé deixar-los sols, sóm concients d’allò que els “botxins de la justícia” són capaços de fer. Però els pares s’impacienten més, clar, estàn preocupats, normal. Ara, em dirigisc al meu institut, on avui es celebrarà una tancada, la primera, i he de tornar a parlar en públic.

L’espera es fa llarga, encara no és l’hora i només en pensar que he de parlar en públic em tremolen les cames, i a sobre no tinc res preparat. Ja és l’hora, hi ha molta gent, més que aquest matí i ara a sobre, són adults. Hem toca parlar, prefereixo córrer davant la policia altra vegada, però he de ser fort, així que demane el micròfon i decidit començe a parlar, estic nerviós i pot ser he fet el discurs un poc massa curt , però el que he dit és veritat i no sóc d’anar amb gaire floritures, el que s’ha de dir es diu i punt. El meu company que també vol parlar comenta que la cadena de televisió TV3 han parlat amb ell i que els interessaria saber més sobre la tancada, quina sort, tenim un mitjà de comunicació, ho intentarem aprofitar. Per a mi la tancada ha estat un èxit rotund, hi ha hagut molta intervenció, això demostra que ens preocupem.

He sentit moltes coses avui, por, alegria, nervis, vergonya, indignació, orgull… però el que més he sentit ha estat impotència,com la policia agafava als nostres companys i els deixaven morats, i nosaltres no podíem fer res, hem de seguir lluitant i eixir al carrer i vèncer la impotència.

Symbad

Posted in: Documents